Tan iguals i tan diferents, però tots mirant cap al futur

Sant Feliu de Llobregat inaugura aquesta setmana dues exposicions fotogràfiques que tracten el tema de la immigració. Aquestes mostres s'emmarquen dins del curs d'estiu de la UB Immigració i món local: reagrupament i l'acollida.

Tan iguals, tan diferents és una mostra de 50 fotografies protagonitzades per infants residents a la província de Barcelona, però provinents de famílies immigrades. Totes les imatges van acompanyades d'un text que ens apropa a les experiències personals d'aquests nens.

Mirades de futur és una exposició de fotografies realitzades per dones de la zona del Magrib (Marroc, Paquistan, etc.). Amb aquestes, el que pretenen és expressar els seus sentiments i descriure com va ser el procés d'adaptació en una societat totalment diferent però que les va acollir.

Si no sabeu que fer les tardes d'aquest estiu, passeu-vos per Sant Feliu i visiteu qualsevol d'aquestes dues exposicions. Encara que no us interessi massa el tema, de ben segur que la qualitat i l'interès de les imatges valen la pena per si soles.

Les dues exposicions es podran visitar a Can Ricard fins el 24 de juliol.
L'horari és: de dilluns a divendres de 18h a 21h; els dissabtes de 18h a 20h; i els diumenges i festius d'11h a 14h.

Oda a la primavera

M’encanta la primavera. De debò. Ho dic sense cap tipus d’ironia, ni rancor. És una estació realment única i especial que a tots ens embadaleix i ens fa sentir una mica més feliços. És l’època de les flors, les olors, els colors, el bon temps...

A mi particularment m’encanta no saber què posar-me cada matí quan em llevo. M’encanta sortir de casa amb un sol radiant, pensant que “ningú ho ha demanat però fa un bon dia!” i tornar a entrar amb un cel ben negre i amenaçador. M’encanta sortir al carrer i sentir aquella agradable coïssor que provoca el pol·len joguinejant dins les meves foses nassals, dins dels meus ulls, que poc a poc van prenent el color de les roselles al temps que aquestes van florint. Quin consol pensar que no totes les plantes que fan al·lèrgia floreixen a la primavera!

També m’agrada molt anar a passejar per parcs i places. Jardins plens de verd, de flors, mosques i mosquits. Quina alegria tornar a veure, després de tot l’hivern, aquests petits animalons que fan tan divertit sortir a voltar pel camp. Tornar a trobar-me amb les simpàtiques abelles i amb les erugues movent-se amb la seva graciosa lentitud. I, sobretot, l’animal més il·lusió em fa tornar a veure quan arriba la primavera és l’ésser humà enamorat. Aquells parcs plens de parelles estimant-se, veiem com els resulta físicament impossible separar-se més d’un centímetre l’un de l’altre i que em recorden que enguany, ha passat un Sant Jordi més sense que ningú em regali una rosa.

Sobre la primavera n’ha escrit gairebé tothom . Virgili amb les seves lletres, Vivaldi amb les seves notes. La primavera inspira com la millor de les muses els textos dels més grans. I tots coincidim, en com n’és de bella.

Un 21 de març Camilo José Cela va dir: “Hoy, lector amigo, nace la primavera. ¡Qué le vamos a hacer! Nadie pudo evitarlo, y aquí la tenemos, recién nacida y temerosa, aún tierna y calentita, trémula y ya cantada en todos los tonos, en todos los metros, en todas las voces”. Tan bella i tan vella, tant gastada i nova, tan igual i tant diferent. Per això quan em pregunten ¿quina és la teva estació preferida? Sempre contesto sense dubtar: la primavera.

Desig

Desig: tensió que se sent cap a un objecte concret

Qui diu objecte pot dir perfectament persona. Que n'és de simple i de complicat a l'hora. Una paraula tan curta i tan inexplicable.

Tots hem gaudit/patit aquesta classe de sentiment algún cop a la vida i, debades, ens hem preguntat: per què? Per què ara? Per què aquí? Per què ell/a?

Mai ho sabràs, és inútil fer-se preguntes. Més et valdria deixar de qüestionar i viure. Viure aquest sentiment que és la cara i la creu dels més grans poetes, de les més boniques històries, el somni de tots. I un cop s'acabi no et servirà de res preguntar-te: per què? Per què s'ha acabat? Què he fet malament?

Malgrat tot, sempre és més reconfortant sentir-se desitjat que desitjar... però això ja és una altra història.

Oi que m'entens?

Sant Jordi

És: Llibres i llibres al carrer, primavera, roses vermelles, les Rambles, fotografies, sol solet, Catalunya, gent al carrer, Jocs Florals, somriures, enamorats, mànica curta, colors, gent i més gent passejant, diversió, autors idolatrats, familia, gespa, M&M's, Barcelona, reivindicació, roses de colors, llegenda, diversió, peus, primavera, il·lusió, rialles, regals, negoci, petons, amics, sorpreses, tristor...

Sant Jordi és moltes coses i per cadascú diferent, però sobretot és un dia per viure'l.

A les persones desordenades

Hi ha moments en la vida en que notes que alguna cosa no encaixa. No pots saber ben bé que és. Aparentment, tot està al seu lloc: has acabat la carrera, tens feina (millor o pitjor) i, amb sort, una persona (i moltes en realitat) al teu costat. Però, alguna cosa dins et diu que no, que les coses no hauries de ser així. I et sents realment confosa. I culpable. Perquè no trobes motius per sentir-te malament. Perquè has estat realment afortunada a la vida. Però no estas bé, perquè saps que les coses no estan al seu lloc. Perquè notes el desordre per tot. Però no ets capaç de trobar l'element disonant. I fas petits canvis. Aquesta cadira la poso aquí, aquesta planta millor allà... Aquesta persona una mica més lluny, aquesta altra més a prop. I quan has acabat, tot continua igual.

Trobo que les coses no són al seu lloc, però no sé quin és l'ordre correcte.

8 de març Dia de la Dona

Seguint amb el tema de l'últim de l'últim post, avui és el Dia Internacional de la Dona, així que Felicitats a totes!

Tot i això, aquest any hi hagi poca cosa que celebrar. Diguin el que diguin, la situació de discriminació i desigualtat laboral (i no laboral) de les dones al nostre país és greu. El nivell educatiu no té repercussió directa en el mercat. Per posar un exemple significatiu i viscut gairebé de primera mà. El 60% dels estudiants de periodisme a Catalunya són dones, en front del 40% que són homes. Si mirem, però, l'activitat laboral veure'm que el 40% de periodistes en actiu són dones, davant del 60% de periodistes homes. Un altre exemple clar de la situació el trobem en el nombre de dones mortes en mans dels seus companys sentimentals per motius diversos, però sempre sobre aquella base de "la maté porque era mía".

També hem de reconèixer que es van fent passets (El ministeri d'Igualtat compleix un any de vida) però no són significatius, ni el resultat és satisfactori! Encara ens queda molta feina per fer.

Hi ha dues cançons de Bebe que parlen sobre aquest tema i que m'agraden molt. M'he decidit però, pe aquest, molt més positiu, per donar forces a totes aquelles dones que llegeixin això i que es puguin sentir, per qualsevol motiu, febles i vulnerables.

Perquè un ull nostre val tant com el de tots els homes del món!

Ull per ull... depén de per a qui...

Ameneh Bahrami és una dona iraniana, resident a Barcelona, de 30 anys. D'aquests, en porta 5 totalment cega i desfigurada. En el temps que porta a la ciutat comtal ha hagut de patir 17 operacions, 16 als ulls i una a la cara. Quant era estudiant d’Enginyeria electrònica a Teheran, un home li va llançar a la cara una gerra d'àcid sulfúric després que Bahrami refusés la seva proposta de matrimoni. Avui, viu d'una pensió de 400 euros que li dóna el govern espanyol i de la caritat de les persones que coneixen el seu cas.

Ara, després de tot aquest temps, el tribunal iraquià que porta el seu cas ha dictaminat sentència. A l'acusat se li aplicarà la llei de talió (reservada en la justícia islàmica per aquells casos de violència i danys físics intencionats). Segons aquesta, Bahrami té dret a deixar cec a l'home que va fer el mateix amb ella. Però, això si, com a Iran un home val el mateix que dues dones o, el que és el mateix, una dona val la meitat d'un home, només podrà deixar-lo cec d'un ull. Bahrami reclama el dret a tots dos ulls. Afirma que no vol venjança. sinó donar una lliçó a tots els homes que es creguin amb dret a destrossar la vida d'una persona (sigui dona o no) per una enrabiada de nen petit.

Pot semblar una barbaritat i no manifestaré la meva opinió al respecte. Només diré que em sembla una decisió coherent en un sistema judicial en el qual es pot condemnar una adolescent innocent a ser violada per quatre homes davant d'un gran públic, per una suposada "falta d'honor" comesa pel seu germà.

'Juntos, haremos Sáhara libre'

Avui llegia a El País que l'enviat especial de l'ONU per al Sàhara, Christopher Ros, ha acabat la seva primera gira pel Magrib amb un balanç no massa positiu, però amb una mica d'esperança pel poble saharià. Ros ha afirmat que s'intentarà arribar a un acord mutu però "que tingui en compte el dret del poble saharià a l'autodeterminació". Esperem que aquesta declaració d'intencions, aparentment clara, no sigui paper mullat.

Llegint aquest article m'han vingut al cap un munt de records. Fa dos anys vaig tenir la oportunitat de passar dues setmanes en una escola dels Camps de Refugiats saharians a Argèlia. Va ser una experiència única de la qual tenia ganes de parlar en aquest blog, i quan he llegit la notícia aquest matí he trobat l'excusa perfecta. Va ser una experiència única i increïble. Allà vaig tenir la oportunitat d’entendre una mica més la desesperació d’aquest poble, que viu a les portes d’un gran desert, que han construït una vida des del no res. Parlant amb un dels conductors que ens van portar des de l’escola fins l’aeroport de tornada em van quedar gravades unes paraules. L’home estava totalment a favor d’una guerra amb el Marroc. I jo, des del meu més innocent esperit pacifista vaig dir-li que com és que podia pensar això, si el Marroc tenia molt més mitjans, un exercit molt més potent, que en les guerres la gent mor. Ell, em va contestar tot indignat: però si ara és quan estem morint! Veig morir de fam nens cada dia! La veritat és que no vaig saber que contestar-li.

Viure experiències així et fan adonar del que és realment no tenir res a perdre.

*El títol és la tornada d'una cançó que els nens cantaven a l'escola on vaig estar.

A l'avantguarda i triomfants!

L'home és l'únic animal que cau dos cops amb la mateixa pedra. Aquesta és una de els grans veritats del segle XXI. El dimarts 3 de febrer, dos submarins van xocar mentre navegaven pel fons de l'oceà Atlàntic. Aquestes naus portaven en el seu interior míssils intercontinentals nuclears, a part del reactor nuclear de cadascún d'ells. El fet, però, no va transcendir fins dues setmanes més tard, amb la publicació de la notícia per part del diari britànic The Sun. El fet dissonant en aquest fet, tant familiar en la història de la humanitat, és que no es tractava de dos submarins enemics com es feia en temps més freds. Es tractava del Vanguard, anglès, i de Le Triomphant, francès. Dues potents armes que ens podrien haver posat a tots en gran perill. L'incident no ha estat "seriós", però, segons han comunicat fons oficials.

Els ciutadans no sabem mai el que passa. Confiem en que el destí de les nostres vides està en mans de professionals capacitats. Però fets com aquests demostren que no estan ni molt menys en l'avantguarda i que difícilment acabarem triomfant. L'única manera d'estar segurs que una arma no serà disparada és no tenint-la.

Fets com aquests demostren també la incomunicació existent avui en dia entre els membres de l'OTAN. Fins a quin punt ha arribat la desconfiança en el gènere humà que dos grans aliats com França i Gran Bretanya no es revelen la posició dels seus submergibles. Amb quina cara mirem a certs països i els diem que no són responsables per posseir un armament nuclear, quant els que se suposa que sí que ho són cometen errors d'aquesta magnitud? La tercera guerra mundial no serà pel petroli, ni per territori, ni per ambició, ni tan sols per l'aigua, com alguns s'atreveixen a profetitzar. La tercera guerra mundial serà a causa de l'estupidesa humana.

Islandia reprèn la caça comercial de balenes a gran escala

Qualsevol persona que em conegui mínimament sap la fixació que em desperta Islàndia. Aquella illa que és l'entrada al centre del món, terra de víkings, tan magnètica i misteriosa. Per això, només les persones que em coneguin mínimament poden entendre el conflicte de sentiments dins meu quan llegeixo a la premsa que el Govern islandès augmentarà la quota de caça de balenes per als pròxims cinc anys. Aquesta serà, en total, de 250 exemplars anuals. El ministre de Pesca, Einar Gudfinnsson, (actualment fora del govern a causa de la mala gestió de la crisi pel conjunt de l'Executiu islandès) va justificar la seva decisió apel·lant a les recomanacions de l'Institut d'Investigacions Marines del país. El nou Govern provisional format en coalició amb el Moviment d'esquerra verda és una llum d'esperança per revocar aquesta decisió. Esperem que el seny retorni a les ments d'aquest homes. Tot i que no sabria dir si decisions com aquestes es prenen per falta de seny o per falta d’escrúpols.